Això dels límits es veu que forma part de l'educació infantil. El doctor Estivill (molt admirat per alguns pares i encara més odiat pels seus corresponents fills) considera que als nens se'ls han d'imposar rutines, costums etc.
Els meus papes són una mica dels de la "vieja escuela": una bona bufetada a temps... Bé, això és el que prediquen però ja m'agradarà veure'ls quan arribi el moment i jo posi cara de sócelvostrefilletestimatihohefetsensevoler.
El tema és que com que de moment no em poden posar límits psicològics (el tema de deixar-me plorar no l'acaben de controlar del tot, aguanten entre 2 i 5 minuts en funció de les ganes que posi a l'hora de bramar) han decidit de posar-me barreres físiques.
Així que les meves croquetes han quedat limitades a una i mitja (és tot el que dóna l'espai on m'han ubicat) mentre ells es dediquen a les seves coses (més que per a educar-me em sembla que ho fan per poder passar de mi sense sentir-se del tot culpables...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada