Estic aprenent (3a part)

Sense comentaris...

Estic cansat de fer de model de calendari

És que no pensen treure'm d'aquí dins? Quan pararan de riure?

Estic de model de calendari

El papa s'ha proposat de fer-me fotos artístiques del tipus Anne Gerdes (per als que no ho sabeu és una que fa fotos de nens disfressats de cargolets, angelets...).

El problema és que el concepte d'Art el té una mica distorsionat (és més aviat de ciències, el papa) així que a part de passar-s'ho bé només fa que posar-me en situacions ridícules. Els papes a més de ser de ciències són una mica cap quadrats així que si veuen fotos de nens amb objectes no es plantegen que l'important és la poesia de les flors amb els nens, dels angelets... Ells només veuen fotos de nens amb coses així que ...ja hi som...

Vinga a buscar coses per la casa amb què o en què em puguin retratar!! I s'ho passen de bé!!!
Imagineu-vos-els els dos a la cuina dient posa'l de peu, o deixa'l anar a veure si s'aguanta...
I sí, sí que aguanto... vés que he de fer...

(espero que no s'adonin que puc cabre dins la rentadora...)

Estic pesant-me

Una de les rutines de la setmana és anar els dilluns a la farmàcia per a queè em pesin. És un moment molt important, em posen a sobre de la balança, aguanten la respiració i el farmacèutic emet el veredicte... 6,855 grs!!! (els 855 són superimportants perquè poden marcar la diferència a la cursa comparativa de tots els nens del meu voltant:
-El meu pesa 6,752...
- Doncs el meu 6,855
- I quant té?
- Dexi'm que ho pensi... 3 mesos, dues setmanes i tres dies...
- Ahh!! És que el meu només en té 3 mesos, dues setmanes i un dia...
- I quant medeix?
...
I així es poden passar hores (per no parlar de quan comencen amb si moc prou el cap, si l'aixeco prou amunt, que si el seu ja l'aixecava amb 2 mesos...).
I mentrestant jo a sobre la balança desitjant fer-me gran per a no caber a la balança i no haver-me de pesar més...

Estic rient

Un dels últims avenços en el meu aprenentatge ha estat el riure.
Hi ha moltes coses que em fan riure: la cara de dormida de la mama quan es lleva per donar-me de mamar a les 3 de la matinada (m'encanta la cara que fa quan li dedico un dels meus millors somriures...), la cara del papa quan em canvia els bolquers i m'entren ganes de fer pipi (i en faig...), les ganyotes que em fa la gent quan es pensen que la mama no ens mira... però sobretot el que més riure em fa és que la gent em parli com si fos idiota. Això em fa riure de valent... no puc parar... quan els sento amb aquell to de veu.... m'entra el riure i...si es veiéssin!!!!

Estic fent amics: en Bup

Tinc un nou amic.
Es diu Bup.
Bup Bup.

Estic llegint el diari

El diari és un llibre molt gran on s'hi expliquen contes molt tristos. En comptes de llegir-lo abans d'anar a dormir (com tots els altres llibres) el diari es llegeix a primera hora del matí, just després de rentar-te les dents.
Em sembla que es llegeix tant d'hora perquè tothom vol ser el primer a llegir-lo.
N'hi ha de tres tipus: El País, La Vanguardia i El Periódico.
El País és massa difícil i és per a gent molt i molt gran (com el meu avi) perquè té molta lletra. La gent no tant gran (com els papes) no l'entenen gaire i per això només el compren quan no en queda cap dels altres dos. La Vanguardia la compren quan regalen alguna cosa com música, pel.lícules... El que més m'agrada és El Periódico perquè hi ha moltes fotos. A casa me'l compren els caps de setmana bàsicament per a veure el què faran a la tele tota la setmana i pel Suplemento Motor.
El papa diu que el diari s'ha de llegir per si tens alguna reunió important i no saps de què parlar, o per quedar bé quan algú et pregunta, pels ascenssors (sempre està bé saber el temps que farà...)...
A mi no m'acaba d'agradar gaire, però me'l poso davant i faig cara d'interessat (mentre llegeixo només els titulars)...

Estic cansat

Estic fins els c... que els papes em facin fer coses...

Estic fent xap xap

Es veu que això de fer piscina fa que siguis més llest...molt més llest.... Els pobres nens que no han fet piscina no ho saben però després ho tindran tot molt malement... no escriuran ... no caminaran bé... no trobaran feina...
La natació és el pas previ del que anomenen activitats extraescolars. Han començat amb la piscina ja que era la única cosa a què em podien apuntar amb la meva edat (la mama ha anat a tots els casals a veure si feien música o idiomes per a nens de 3 mesos però no ha trobat cap activitat més...). Imagineu-vos si n'és d'important que la mama fins i tot volia mirar d'apuntar-m'hi més hores o a dos llocs diferents perquè fos més llest que els altres nens de la classe...
Això de ser llest no m'acaba d'agradar gaire...em sembla que m'agradaria més no ser-ho tant i passar-me el dia tranquil.lament a la meva hamaquita veient passar les hores... A més a més ara com si no en tingués prou amb les classes quan arribo a casa he de fer la demostració del que he après... trobo que és tot molt complicat....

Estic al cosmocaixa

Què es pot fer un dissabte a la tarda que està plovent a bots i barrals? Hi ha moltíssimes opcions, quedar-nos a casa perquè fa fred, cantar-me cançonetes, banyar-me amorosament a la banyera (i no al maleït "cubo"), fer-me "mimitos" i tantes i tantes coses que es poden fer amb un nen encantador com jo...
Però no, abriga't, puja al carrito, surt del carrito i puja al huevo (pels que no ho sabeu el huevo és la cadireta on m'entaforen quan anem en cotxe). A tot això ja m'havia cagat dues vegades i no us podeu imaginar com n'estava d'incòmode...
Bé, quan vaig baixar del huevo vaig veure un supositori enorme de color negre que se suposava era l'entrada d'un altre museu (mira que en són de pesats amb els museus!!!). Quan ja vam ser dins de l'edifici els papes es van adonar que m'havia cagat i com que són primerencs no van ser ni capaços de trobar un canviador, així que ja em veieu estirat a sobre d'un banc al mig del museu ensenyant les meves parts a tot el personal (i ells, ben tranquils, tu... com que no en són les seves, de parts...).
Bé, el lloc en qüestió estava ple d'artilugis extranys que el papa i el papa de l'Arnau es miraven admirats... s'ho van passar molt bé... la mama parlava amb la mama de l'Arnau.... l'Arnau fotia cops a tot el que trovaba... i jo... jo encara no entenc què hi feia o per a què servia tot allò però vaig passar tota la tarda de dissabte en braços del papa així que no va estar del tot malament...
Em sembla que la sortida formava part del que anomenen la meva educació però apart d'aprendre que cal fixar-se més en els cartells per a trobar els canviadors (ja que sinó les teves parts acaben sent de domini públic) no vaig entendre gaire més...

Estic tallant-me les ungles

Un dels deures que he afegit a la vida dels papes és l'obligació de tallar-me les ungles ben bé un cop a la setmana.
Ho considero un deure perquè en depèn la meva integritat física. Si els papes (bé, el papa ja que la mama mai s'hi veu amb cor) se n'obliden no sé ben bé com m'ho faig però acabo amb la cara esgarrapada. I vosaltres direu, doncs és tan fàcil com no tocar-se la cara amb les mans, no?
Doncs no, no us podeu imaginar com n'és de difícil controlar les mans a la meva edat... És quasi tant difícil com controlar no fer pipi quan m'acaben de treure el bolquer...
De moment puc dir que estan portant aquest tema bastant bé, sobretot si ho comparo amb d'altres deures per l'estil com ara tallar-se el cabell (van anar els dos a la pelu abans que naixés jo per sortir guapos a les fotos i em sembla que no tenen previst tornar-hi fins que faci la comunió), tallar-se els cabells de la cara (el meu papa porta allò que en diuen barba , però em sembla que més perquèli fa mandra tallar-se-la que no perquè li agradi), tallar la gespa (diguéssim que sort que no la reguen perquè sinó tindriem una selva en comptes d'un pati)...
Bé, que puc estar molt content que em tallin les ungles quan toca...

Estic muntant a cavall

La tieta Tere li va ensenyar a la mama una nova manera de motivar-me... Jo em pensava que se'ls acabarien les idees, però no, a més reben ajuda externa...

Estic fent amics: en Didac

El meu nou amic és molt nou. Només té dos dies... És taaaan petit!!! La mama diu que jo també ho vaig ser de tan petit, tot i que no me'n recordo gaire...

Del dia que vaig sortir en recordo que estava molt nerviós, no sabia ben bé què m'esperava, si els cauria bé, si m'agradarien...
El papa el vaig veure de seguida, estava entre tots aquells ulls que em miraven, tot vestit de verd (s'havia afaitat i tot per l'ocasió!!). Duia les butxaques de la camisa verda plena d'ampolles d'anèstesia buida (com que ell treballa fent això de les anestesies es veu que es va dedicar a recollir totes les ampolles que li injectaven a la mama.. ).
Em va agradar molt (era alt, guapo, anava afaitat, em va agafar de seguida i s'hi estava molt bé). Jo es veu que no li vaig agradar tant ja que quan va sortir a fora a veure la claca, és a dir als avis i tiets que s'esperaven per veure'm i els va dir: "-Espero que el nen sigui llest, perquè guapo....". Es veu que vaig sortir de color gris i amb un cap dels del tipus "cabezaconos", ara em sembla que ja em troba més guapo...
La mama feia cara d'espantada (i estava molt blanca, es veu que no havia pres gens el sol) , suposo que també li preocupava si em cauria bé, si me l'estimaria... També em va agradar molt, tot i que crec que no en tenia més remei perquè imagineu-vos que no m'arriven a agradar!! No podia tornar pas enrere, no?

Bé, el meu nou amic el vaig veure molt bé, estava molt tranquil i semblava que tenia la situació dominada (tot i la quantitat de gent que l'atabalava). A més em sembla que de moment està de sort i no l'han començat a motivar (no fa gens de cara d'espantat...). Si sabés el que l'espera...

Estic seguint el boli

Trobo que la vida és molt complicada... Fart que m'atabaléssin amb "-Mira cap aquí uixitu!!! Que veus el nino?" i que estiguéssin dues hores cridant "-Mira cap aquí! Mira que maco!" vaig claudicar i em vaig dignar a fer el que em deien tot i que no trobava cap mena de sentit a mirar un boli en comptes de seguir mirant la paret (bàsicament vaig decidir-me a fer-ho per a què em deixéssin tranquil...).
Però no en van tenir prou (em sembla que no en tenen mai) i no van parar (mira que hi vam estar dies) fins que ja cansat vaig decidir seguir el maleit boli...
I la gràcia que els va fer? Van trucar a les àvies: "-El nen ja segueix un boli!!! Sí, sí, ha seguit el boli ell solet, de sobte, i perquè l'estàvem mirant, que sinó ni ens n'adonem...Si és que ja ho deia jo que aquest nen era molt llest!!!"
Les àvies emocionades ho comenten a totes les amigues: "Imagina't només 3 mesos i ja segueix un boli!!"
Les amigues que ja en deuen estar de mi i de les meves fotos fins als nassos deuen pensar "El meu també seguia bolis amb 3 mesos, i em sembla que amb 2 i tot.." però somriuen i els segueixen el rotllo:"Quin nen més llest!! Ja segueix el boli i només té 3 mesos! Aquest va per ministre!"
I jo dic, imagineu-vos què poden arribar a fer el dia que digui papa, jo crec que com a mínim sortiré al Telenotícies!!!

Estic dormint

M'agrada dormir. Dormir és... bé, no sabria ben bé com descriure-ho... és una sensació extranya.

Quan dorms estàs molt calentet (tot i que de vegades massa perquè la mama em tapa amb una manta zamorana que em fa suar una mica), a més tothom et deixa tranquil (no m'he de preocupar que em motivin!!). Quan dorms també estàs content perquè somnies. Això de somniar és que mentre dorms penses molt en una cosa que t'agrada. Jo somnio bàsicament en una teta enorme que no es queda mai sense llet...

La gent gran quan dorm a més de somniar fa sorolls. A vegades em desperto per la nit i sento que els papes es comuniquen amb uns sons molt peculiars, com si s'ofeguéssin, del tipus gggrrrrrrrr, zzzzzzzzzzz, grrrrrrrrrr. zzzzzzzz (no acabo d'entendre del tot el què es diuen, em sembla que és un llenguatge que aprendré quan sigui més gran, potser me l'ensenyaran al cole junt amb l'anglès aquest...).
No sé, dormir és de les coses que més m'agrada (a més de menjar), encara que ara que ho penso tampoc en faig gaire més de coses...

La iaia diu que veure'm dormir la rel.laxa, que és com mirar el mar...

(ho segueix intentant...d'on ve aquesta fixació amb les vaques?)

Estic organitzat

Quan vaig sortir (es veu que abans estava dins la panxa de la mama, que mira que n'és de gran, però no acabo d'entendre que hi capigués sencer...), bé, quan vaig sortir, la tieta Marta em va regalar una vaca.
Com que la mama se l'estima molt (a la Marta, no a la vaca) va decidir que el nino en qüestió havia de ser "el nino del nen", és a dir, aquell personatge sense el qual els nens no sabem dormir i que quan som més grans ens en fan desfer perquè no pot ser que encara dormim amb ninos (si és que estan ben grillats...).
Així doncs des que tinc memòria (i ja en tinc molta , quasi tres mesos!!!) la mama me l'ha estat posant a tot arreu.
Em llevo pel matí i pam, la vaca m'està mirant, em posen a l'hamaquita i després d'enxufar-me la pipa m'endosen altre cop la vaca... Mira que he intentat dir-li que el nino en qüestió em fa una mica de por (no tinc res contra la tieta Marta, però la vaca no m'acaba de fer el pes...). Ho he intentat tot, fins i tot he provat de plorar mirant-la fixament (a la vaca) a veure si així la mama desistia... però ni així, no hi ha manera!
Em sembla que la mama està fent allò que tant li molesta de l'àvia, allò que diu "d'organitzar la vida"...
Tot plegat m'espanta una mica... no sé perquè però em veig estudiant industrials (i no sé si la vaca també...).

Estic culturitzant-me

Avui la mama, l'Ester i la Maria m'han portat a la fundació Miró. Una fundació és una casa blanca que hi ha a dalt d'una muntanya on només pots pujar amb autobús amb tot de dibuixos penjats a dins.
Els dibuixos eren molt bonics i tenien molts colors però no he acabat d'entendre què és el que hi havia dibuixat. La mama deia que hi havia ocells però em sembla que eren d'una espècie que encara no he vist (suposo que quan em portin al zoo en veuré...).
El dibuixant (el Sr.Miró) que devia ser molt i molt gran (els dibuixos que feia eren enormes) també dibuixava unes senyores molt i molt extranyes que tampoc he vist pel carrer (devien ser extrangeres...).
Bé, els dibuixos del gegant de la casa blanca de la muntanya m'han agradat molt. Molt més que l'orinal signat que em van portar a veure la mama i el tiet fa tres setmanes...
A veure quina serà la propera sortida cultural? (no li digueu a la mama, però tinc unes ganes que deixi d'ensenyar-me dibuixos i escultures i em porti al zoo!!!)

Estic aprenent (2a part)

Sense comentaris...

Estic de diumenge

A casa meva el diumenge és un dia que quasi bé no existeix. Els papes (bé, el papa bàsicament) es passa tot el dia a casa mentalitzant-se que al dia següent ha d'anar a treballar. Això de treballar és una cosa molt i molt difícil (costa molt de fer perquè a ningú li agrada) i que només poden fer els grans (potser quan tingui un any ja m'ho deixaran fer).
El contrari de treballar és fer vacances. Fer vacances consisteix en dormir molt pels matins i...bé, dormir molt pels matins. A mi m'agraden les vacances perquè el papa està a casa i juga amb mi (encara que també li dona per motivar-me i com que té més temps... Això ja no m'agrada tant...).
Com que avui era diumenge i a més l'últim dia de vacances el papa estava molt trist i s'ha passat tot el dia al llit. Imagineu-vos si estava moix que avui no ha intentat motivar-me gens... només em mirava amb una cara de pena... Jo diria que té el síndrome post-vacacional (això és una cosa que passa quan et lleves molt d'hora pel matí... el papa es lleva a les 6.. i per això en té molt de síndrome d'aquest...)

Estic fent amics: en Teo

El meu amic es diu Teo (sí, sí, com el dels llibres... i després diuen de Modest... on s'ha vist posar el nom d'un dibuix animat a un nen?).
En Teo és dues setmanes més gran que jo. Això suposa un gran problema pels dos. No ho poden evitar, ens estressen (bé, com a mínim a mi...). Com que avui haviem de veure en Teo el papa s'ha passat dos dies motivant-me, bé, bàsicament intentant que agafés alguna cosa. El tema era arribar a la costellada d'avui i dir com qui no vol la cosa: "-El Modest ja agafa els ninos, en Teo què tal?"
La cosa no ha anat ben bé així. Com que m'havien estressat tant m'he passat el dia dormint cansat de tanta motivació i tot i els intents del papa per a despertar-me no he fet cap intent d'agafar res (tot i que he de reconèixer que encara no em veig capaç d'agafar res que no sigui el dit de la mama).
En Teo en canvi (aquesta me la pagarà) havia estat practicant i ens ha fet una gran demostració d'empentar-se amb el cul i posar-se dret (jo crec que per arribar a aquest nivell encara em falten unes quantes classes...).
Bé, el resultat ha estat que quan hem arribat a casa els papes s'han passat una hora intentant que m'aixequés amb el cul (hem parat perquè era l'hora de fer nones...)... No sé si aguantaré més sessions com aquesta (em sembla que demà matí pretenen continuar)... Se'n cansaran no d'aquesta dèria comparativa?... Oi?

Estic de viatge

Aquesta setmana passada hem anat de viatge amb el papes. Després de carregar el cotxe fins a dalt de tot (els tios es van endur fins i tot l'hamaquita...) el papa va dir nosequè de la crisi i va agafar la N-340 en comptes de la AP-7 (es veu que això de les lletres i dels números té molt a veure amb l'estona que passes dins el cotxe).
Després de 5 hores de cotxe i 1 hora de parada per menjar vam arribar a un país molt i molt llunyà (com els dels contes) que es diu Peñíscola...
Em sembla que això de viatjar no m'acaba d'agradar gaire: surt del cotxe, entra al cotxet, surt del cotxet, entra a la motxil.leta, surt de la motxil.leta entra un altre cop al cotxe, i així periòdicament, cada 1-2 hores (a més aquesta seqüència es coordina en paral.lel amb el menjar: la mama treu la teta, jo mamo, torna a amagar la teta...). Bé, què us he d'explicar.. tot plegat molt cansat...